Sobre rodes

hochi aurora

Autora: Leticia AsaltaMentes

He necessitat més de sis hores per esclatar a plorar. Abraçar ta mare; consolar ton pare. Veure’t. De cos present. Insultar-te. Creure’m les colpidores paraules que m’havien arribat al migdia com una inesperada bufada de vent en girar cantonada. D’aquelles que et fan tancar els ulls per obrir-los després amb una incòmoda brossa dins; de les que només marxen amb llàgrimes. Instants abans havia deixat enrere una plaça atapeïda de superherois de costura ràpida, de papallones de cartró, de pallassos maquillats d’esplai, de zombies d’estar per casa i d’algun solitari pistoler jugant entre píxels humanitzats. T’haguessin flipat les escenes que hi he vist. Tan surrealistes com que hagis marxat en ple Carnestoltes. A la merda la puta sardina! Que l’enterrin les de la seva espècie que jo no estic per hòsties. Que jo enterro un company; un amic. Un col·lega.

Trenco el silenci. Per tu, Víctor. Faig un post perquè tu encara creies en aquest coi de blog. Faig un post perquè em resonen com si fos ahir les teves paraules d’ànim, d’empenta… gairebé esbroncant-me. Escriu, escriu, escriu… només tu m’escopies quasi diàriament entre glops de cafè i en curts viatges d’ascensor que crèiem allargar per tancar converses acumulades i acumulables. Faig aquest post perquè egoistament el necessito; perquè només tu defensaves que les passes no estaven del tot perdudes. No puc decebre’t. No ho vull. I el faig perquè n’ets el màxim responsable; el maleït protagonista. La refotuda font d’inspiració que ens priva el son. La que tu també buscaves de matinada i se’t filtrava pel ratolí com mai he vist fer abans. Aquest post ets tu. Ets la causa i l’efecte. Tu, la indesitjada causa; i això que no llegiràs, l’incontrolat efecte.

Col·lega, no et puc prometre la continuïtat que em demanaves, però sí una forta càrrega d’intencions. Voluntat renovada. Un deute etern. Serveixi aquesta fugissera entrada almenys per agrair-te el suport i la persistència, però sobretot per deixar constància de tot allò que m’has aportat a nivell personal. Has estat tota una lliçó de vida. L’exemple que la voluntat i la seva força poden vèncer un cos que no t’ha respost mai. No es tracta de força bruta sinó mental.

Per com t’he conegut, sé del cert que tancaries aquest post buscant un somriure en el lector. Suposo, doncs, que si et preguntés què passarà a partir d’ara sense tu la teva resposta seria clara: – Tranquil, que tot anirà sobre rodes!

T’enyoraré, llop!

Anuncis

Memòries de presó

* Llegiu tot escoltant el disc Tothom ho sap, de Gerard Quintana amb Xarim Aresté, del 2014 (Exercici no obligatori però sí recomanable)

Tallers

En el punt de mira de la meva humil cartera hi ha Tothom ho sap, el nou treball discogràfic d’en Gerard Quintana. En aquesta ocasió s’acompanya d’un jove però experimentat guitarrista com és en Xarim Aresté, membre dels Very Pomelo i partícip en la gira retorn dels Sopa de Cabra. De la col·laboració n’han sortit 13 temes. Els vull. Podria continuar però, ben mirat, tot això no ve al cas. Jo només friso per tenir-ne el CD. En sóc fan declarat. Tothom ho sap!

Si sou dels que us pregunteu per què encara compro discos originals poca cosa us aclariré. Sí que, com la majoria, descarrego cançons en mp.3; sí que, com alguns, les escolto a Spotify o Grooveshark; sí que, com molts, si tingués un iPhone ompliria la cistella a iTunes. Sí, a tot. Però no, amics i amigues, hi ha discos que vull tenir físicament a les mans. I aquest, no ho dubteu pas, n’és un.

No em cal sortir de casa, però, per topar amb el primer entrebanc. Si bé a tort i a dret s’ha vingut anunciant que Tothom ho sap estaria a les botigues el dimarts 4 de març, ràpid me n’adono que visc a Terrassa. I això? – us direu. Arribats aquí em toca denunciar que, avui, en aquesta ciutat de poc més de dos-cents mil habitants no n’hi ha cap, de botiga on remenar i comprar discos. Pànic.

L’últim vestigi a Terrassa d’un espai destinat a satisfer les necessitats dels més musicòmans el trobem al carrer Font Vella. Allà hi va haver fins fa un parell d’anys un Discos Gong. No era un FNAC, enteneu-me, però feia la seva funció. Em queixava menys. Ara, al mateix local, hi ha una Abacus Cooperativa.

Si el vull comprar avui les úniques opcions passen per desplaçar-me fins als polígons a la recerca d’un Eroski o d’un Carrefour. Parlo clar i no m’amago si us dic que no sóc gens partidari de comprar un CD en una gran superfície. Sonarà classista, en sóc conscient, però no em sembla un exercici prou digne; perd l’encant. Desenganyem-nos, sovint les prestatgeries musicals mig perdudes que s’hi disposen amb prou feines llueixen els números u de vendes i tot un reguitzell d’artistes que pocs de nosaltres voldríem comprar. I si en busqueu un en català… doncs paciència. Opcions, per tant, descartades.

M’envaeix aleshores l’enyorança i deixo que em parli. Em recorda una vida anterior a Barcelona en què les hores mortes les invertia en perdre’m carrer Tallers amunt, carrer Tallers avall. Sense pressa; inconscient. De Revolver a Discos Castelló, remenava discos en un après i àgil passar dels dits, escoltava novetats en auriculars compartits i, en ocasions, m’aventurava a la recerca de material d’importació; amagat, inèdit. Quan això succeïa sortia per la porta ben inflat. Orgullós de la troballa. Quedava justificat haver-me saltat una classe a la facultat. Perdoneu les meves culpes, estimats pares. Van ser poques.

Després vingueren altres moltes hores al Virgin Megastore o a l’FNAC, però va ser a Tallers on, precisament, vaig coincidir per primer cop amb en Gerard Quintana. Castelló; potser a mig matí. Sols. El nerviosisme meu i l’amabilitat seva es van plasmar en una dedicatòria al llibre Memòries de presó, de Núria Cadenes. Surrealista. Això sí era un exercici digne; això, gent, tenia encant!

Quatre dies més tard…
Dissabte 8 de març; 20:35h. 38 quilòmetres de neguit fins a Barcelona. Entro a l’FNAC. Primeres passes i ja el veig entre les novetats. És d’agrair. Respiro. N’hi ha prou exemplars com per atabalar-me i no saber-ne quin triar. Filera aleatòria; un dels del darrere. Mai se sap. Passi caixa, bona tarda i ja és meu! A partir d’aquí, a repartir el pastís. Tothom ho sap.

FNAC

Tothom ho sap


Un bloc en blanc

* Llegiu tot escoltant La promesa, de Mazoni dins Sacrifiqueu la princesa, del 2014 (exercici no obligatori però si dedicat a vosaltres)
—-

boto 3
Sense excuses. Accepto el fracàs; la decepció. Diria que la quasi deixadesa d’aquest bloc. El Passes perdudes no ha mort (de moment), però sí que tanca un any orfe d’entrades, buit de continguts. Un bloc en blanc – si voleu.

Un tercer any de Passes perdudes sense celebració. No és merescuda. Com a exemple us diré que la mateixa editorial anual que ara llegiu arriba amb setmanes de retard. Moltes. Trenco així les normes, l’ordre i la disciplina amb què vaig iniciar el projecte. I ho faig sense motiu digne. Delinqueixo.

M’acceptareu, per tant, que no m’aturi a recopilar xifres (perdoneu-me’n els amants fidels). Quedeu-vos, si voleu, amb què no hi ha hagut cap article. Visites? Poques a comptar, per tant. Sembla lògic.

La direcció que prendrà Passes perdudes es fa difícil de concretar mentre no en defineixi el sentit. Aquell divertimento literari confessat fa un any pot haver caigut en un avorriment atextual. Qui sap per què. Prometo autoanalitzar-me. Rellegir-me, esmenar mancances i, si cal, vomitar descàrrecs.

Però no tot són males notícies. En paral·lel al pansiment creatiu d’aquest bloc m’he sorprès treballant en un nou espai. I és que el 2013 ha estat un any de gestació que s’ha culminat el 2014. En això estem, amics i amigues, i en breu espero poder-vos-en anunciar l’enllaç i convidar-vos a participar-hi.

Abraçades a tothom!


En un bloc per tres

* Llegiu tot escoltant Declaració de principis, de La iaia dins Les ratlles del banyador, del 2011 (exercici no obligatori però sí dedicat a vosaltres)
—-
DSC_0028
En un moment. Així m’ha passat aquest segon any de bloc. Ràpid. En un dos per tres. En un tancar i obrir d’ulls. En tot just deu entrades noves. Que no sigui perquè han estat poques o, més ben dit, no prou per igualar les vint-i-vuit que vaig sumar en el primer any de Passes perdudes. Ja se sap, un projecte nou, l’ímpetu del novell, l’atreviment del nouvingut, la inexperiència del becari…

La qüestió és que podria tirar d’excuses desgastades (no he tingut temps, res no m’inspira, les muses m’han abandonat, bla, bla, bla…) o reconèixer que potser un esbart de pardals m’ha deixat badoc de bloc. Unes o altres, sense perdó.

I bé, aquí em teniu, escrivint l’editorial anual d’una aventura que un amic i bon entès en lletres un dia va definir, entre cafès, com un divertimento literari. I té raó. Tota. Així que poc m’ha d’amoinar si compleixo o no les expectatives; de les meves, parlo. Sí pateixo per les vostres; si en teniu. Siusplau, si hi ha algú decebut entre vosaltres que parli ara o que calli per sempre. Ja sabeu…

El cas és que fent balanç, per tant, em refermo en que Passes perdudes ha de continuar sent per mi un espai de llibertat ideària, d’enriquiment lingüístic i de creació literària. Deixem-ho, si voleu, en un distrecció compartida.

Amb tot, continua interessant-me el vostre punt de vista, la vostra opinió i les vostres crítiques – constructives o destructives, totes seran benvingudes-. És per això que no em resta altra cosa que agrair-vos el suport. Sigui quina n’hagi estat la manera, estigueu convençuts que l’he percebuda. Gràcies!

Per acabar, i de nou per als amants de les xifres, des de l’inici ja són, comptant aquest, 39 escrits, 10 categories, 436 etiquetes, 131 comentaris,  7.840 visites i 32 subscriptors/es (recordeu: és gratis!). Pel que fa a les xarxes socials, Passes perdudes té 32 seguidors a Facebook i 14 a Twitter. Ho hem de treballar.

De moment, i per celebrar el segon aniversari del bloc, estrenem capçalera. Ja em direu què us sembla!

Abraçades a tothom!